FAMÍLIA I ACOMPANYAMENT ALS PARES DE NENS AMB AUTISME I PSICOSI
-La família amb nens autistes
Àngels Petit Pons
Introducció
En la presentació, intentaré situar alguna cosa de la família i, més concretament, la relació mare-fill en els primers moments de vida del nen i, al mateix temps, miraré de poder situar alguns aspectes que crec són fonamentals, del nen autista.
Plantejaré la hipòtesi del per què de l’autisme des de la teoria lacaniana. I ho faré a partir del contrari, és a dir, a partir de com un nen entra en el camp simbòlic i per definició, quan no hi entra.
En la Clínica amb nens, siguin neuròtics, psicòtics o autistes, treballem sempre amb les famílies. En certa mesura, necessitem dels pares per escoltar en el seu discurs allò que ens explicaran sobre el seu fill. La nostra escolta ens permetrà saber quin lloc ha tingut o no ha tingut el nen en el desig i el gaudi dels pares.
Aquest treball amb la família i certes teoritzacions en algunes èpoques, ha portat en ocasions, a què els psicoanalistes fóssim acusats de què culpem els pares de les situacions dels seus fills.
Hem de ser humils i dir que en ocasions hi han hagut professionals que han tingut aquest discurs acusatori. Però hem d’aclarir que quan des de la psicoanàlisi i concretament de la psicoanàlisi lacaniana, intentem localitzar certs aspectes de la família, siguin del pare, de la mare o de la família més extensa, que hagin pogut incidir en el fill, en cap moment es pretén culpabilitzar-los, sinó que el que s’intenta es comprendre quines han estat o són les particularitats d’ aquests Altres que han pogut incidir en la malaltia o el malestar del fill. És quan els psicoanalistes parlem de la “construcció del cas” .Aquesta construcció la podem fer desprès d’haver escoltat.
Al contrari que la ciència, la psicoanàlisi no es predictiva, construeix el cas “a posteriori” i sempre cas per cas.
Diferents teories sobre l’autisme
Tenim diferents autors, importants en la seva època, que han teoritzat molt sobre el nen autista i la família i que han estat un referent teòric i clínic en el seu moment:
-Leo Kaner – metge psiquiatre 1943
“Psiquiatria Infantil segle XXI” Ed.Segle XXI-Bs.As.-1966
Plantejava que l’autisme era degut a un dèficit intel·lectual que no s’havia de confondre amb la debilitat mental i afegia que en aquesta patologia hi havia com un denominador comú en tots els casos, aquest denominador era: certs trets dels pares que incidien en la malaltia, eren persones molt detallistes, intel·ligents, però poc afectius amb els seus fills.
-Margaret Mahler –pediatre-psicoanalista (1897-1985)
“Estudios 1-Psicosis infantiles y otros trabajos” Paidós-1990
Per ella el defecte s’havia produït en la fase simbiòtica, on la mare i el fill estarien en una continuïtat ideal. La mare seria el suport del nen per l’excés a l’exterior. Degut a una deficiència en el nen, aquest es veu impedit en fer servir a la mare com a representant d’aquest món exterior. El pare no entraria en aquesta unitat mare-fill.
-Bruno Bettelheim – psicòleg infantil (1903-1990)
“La fortaleza vacia-Autismo infantil y el nacimiento del yo” Paidos-2001
El punt nodal de la patologia el situava en les primeres experiències que el nen havia viscut dins del medi més primordial; creia que el tracte hostil que podia rebre el nen dels seus pares podia ser un motiu de la seva malaltia
-Frances Tustin – psicoanalista infantil (1913-1994)
“Autismo i psicosis infantiles, Paidós”, Buenos. Aires. Paidos-1977
Per a ella, l’autisme seria producte d’una ruptura primerenca de la continuïtat il·lusòria entre el cos de la mare i el nen , és a dir, entre el pit i la boca d’aquest. El nen viu la situació com la pèrdua d’una part del seu cos, fent servir l’auto-sensualitat per no confrontar-se a la pèrdua.
Entrem en “matèria”
A partir del retorn a Freud de J. Lacan i de la teoria estructuralista que ell utilitza per donar compte de la psicoanàlisi, ens permet situar les coses de manera diferent.
El fet que l’Altre primordial, habitualment la mare, estigui estructurada a partir de la Metàfora Paterna, és a dir, del significant fàl·lic, no assegura que la significació fàl·lica la pugui transmetre a cada un dels seus fills.
En aquest punt, podem dir, que: la intersecció entre el real biològic de l’home -infans- i el seu adveniment humà gràcies a la paraula de l’Altre, és el punt “clau” del debat sobre l’autisme.
Ens podem fer diferents preguntes:
En el cas d’una mare que es veu afectada d’ algun malestar en el temps de l’embaràs
-Cóm incideix la simptomatologia materna en l’ “infans”?
Tenint en compte, que no tota mare que pot patir un estat depressiu o altres malestars en l’embaràs, tingui com a conseqüència un nen autista...
-Què ha fet que aquest Altre matern no hagi pogut transmetre el fal·lus, significant primordial, al seu fill?
A un fill se l’espera i quan neix pot representar per la dona la realització d’un desig “somniat”. Moltes vegades, la mare li parla i, en ocasions ja ho fa en l’embaràs i desprès, a partir del naixement. Ella pressuposa que el fill que encara no ha nascut o acaba de néixer l’entén i li parla. Aquest respon a la seva manera. Això ja ho podem definir com un diàleg entre mare i fill.
Aquesta situació que tots hem vist en diferents ocasions i que ho veiem d`allò més natural, és d’una importància cabdal.
Per què té aquesta importància?
Aquestes paraules d’amor de la mare cap el fill, per ell es transformen en un gaudi positiu, necessari, és a dir, en un gaudi sexual [1] en aquests primers moments de vida. És aquest gaudi, el que permet que el nen disfruti del contacte amb l’Altre primordial. Les paraules de la mare són “la font mateixa d’aquest gaudi” ([2])
Per què es pot produir aquesta situació, aquest gaudi entre mare i fill?
En un primer moment tenim:
Cos llenguatge
Com a conseqüència de la intervenció del significant fàl·lic s’ha produït un nuament d’una manera particular del cos i llenguatge, convertint-se ambdós en un camp diferent: imaginari i simbòlic. ([3])
Si el nuament ha estat fet de tal manera, el que tenim com a resultat és el nus. A partir de Lacan, aquest nuament el podem escriure en forma d’una estructura, el nus borromeu.
imaginari
real
On teníem el cos, ara ha passat a ser imaginari, on hi havia el llenguatge, ha passat a simbòlic produint el tercer camp, el real (el gaudi).
Aquesta escriptura ens pot permetre entendre les condicions del nuament i, al mateix temps, que hi pugui haver el naixement d’ un ésser que parli. El cos ha sigut recobert pel llenguatge. Sinó, el que observaríem quan aquestes condicions no s’han donat, el que tindríem són dues rodones (cos i llenguatge) apilades però no articulades, aquí podríem situar l’autisme. El cos de l’infans no hauria estat “banyat” pel llenguatge.
Perquè un cos esdevingui subjecte de la paraula, hem de poder donar compte de la intervenció del significant fàl·lic.
En l’autisme aquest significant PHi no ha intervingut; com que no hi ha hagut nuament de cos i llenguatge, el nen no pot situar-se com a producte en el lloc de “a”, com a “plus de gaudi per la mare”. ([4])
Vinyeta clínica
A tenia 6 anys quan els seus pares van consultar perquè no parlava. Portaven 4 anys per diferents institucions: estimulació precoç, logopèdia, optometrista. Estava escolaritzant en una escola ordinària on se li havia fet un currículum adaptat amb una tècnica de comunicació (sistema Bcard Marquer SPC”). Havia estat diagnosticat de “Retard global degut a la prematuritat”
A era germà bessó d’un altre nen afectat de paràlisi cerebral, aquest nen no parlava, no caminava, era atès en totes les seves necessitats. A físicament, era un nen amb un desenvolupament normal.
Van néixer al sisè mes d’embaràs. La mare desprès de dos mesos al llit va decidir “no aguantar més”, es va “deixar anar”; a les poques hores naixien i van ser col·locats en incubadora per dificultats respiratòries i per aconseguir un pes suficient.
Els hi notifiquen als pares que A, el pacient, està molt greu i amb poques possibilitats de sobreviure; M, el germà, evolucionava més favorablement.
La mare va passar 5 dies sense veure els fills degut a una infecció que la privava d’entrar a la sal de cures intensives. Passats aquests dies, li notifiquen que A, que “ella donava per mort”, evolucionava favorablement mentre que M, que era el que estava millor, havia fet un derramen cerebral.
Quan van arribar a casa, els primers mesos tot anava bé, no hi havia diferències, els dos menjaven, dormien; cap els 7-8 mesos, estant els dos nens estirats, A, el pacient va començar a fer sorolls, fonemes, “allò que fan els nens”, la mare el va agafar en braços i va pensar: “no, no parlis, no vagis tant depresa, el teu germà encara no ho pot fer”. Als pocs dies A va deixar de fer sons guturals per no fer-los més.
Va intentar durant tots aquests 6 anys evitar les diferències, els dos nens eren com dues gotes d’aigua, a més ella deia: “jo i els nens som un tot”
La culpa d’aquesta mare era molt gran, per no haver aguantat l’ embaràs i per aquest pensament.
El que podem destacar del que la mare va explicar respecte de A: la falta de desig de la mare cap A, la pulsió de mort, el donava per mort, la no resposta a l’intent de A de contacte amb l’ altre.
La hipòtesi va ser que els significant fàl·lic no hi va intervenir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada